L’estiu no hauria de consistir a ocupar hores, sinó a crear moments. El bàsquet pot convertir el temps lliure en experiències, amistats i records que, molts anys després, encara continuen dins nostre.
I aquí apareix el problema real de l’estiu. De les dificultats del saber què fer amb els joves durant el període d'estiu. Parlem de trobar un lloc on deixar-los, d’ocupar unes hores, d’omplir espais. Però potser la qüestió no és simplement on els ocupem, sinó què els passa mentre són allà.
Arriba el jugador a una pista buida a primera hora del matí. I, poc a poc, tot allò es converteix en soroll. La pilota que bota. El nen que tarda un món en lligar-se les sabatilles. Les veus. Les rialles. El típic que vol donar la nota. Per aquí un entrenador, per allà un monitor, una coordinadora. En tot cas una persona que ocupa una responsabilitat que enmig del soroll dels dies a través de l’esport fan que el nen que arriba tímid es pugui sentir part d’un equip. Algú que, simplement, descobreix que és capaç de passar un temps d'un valor incalculable. De tímid a imparable. Per les coses d’alt valor que no tenen preu. I aquesta n’és una. Perquè això és més que lleure. Perquè potser l’estiu no consisteix a omplir totes les hores.Potser consisteix a deixar espai perquè passin coses. I aquest estiu em fa pensar especialment en una pregunta: Què estem fent amb el temps dels nostre nens? Perquè no és el mateix col·locar un nen en un espai que oferir-li un lloc on passar-li alguna cosa.
L’agost ens posa davant d’un mirall
Durant l’any la planificació dels horaris és encaixar dins d’un calendari de escola, feina, treball, entrenaments, partits, deures, extraescolars, rutines... Però clar, arriba l’estiu, no hi ha classes i el calendari es buida. Els clubs redueixen la seva activitat i les competicions desapareixen. Les famílies intenten quadrar vacances, feina i fills. I apareix una paraula que potser ens hauria de fer pensar: ocupar. “Què fem amb els nens?” “Com els entretenim?” “Quina activitat podem fer?” “Què faran mentre nosaltres treballem?” És comprensible. La conciliació familiar és una realitat. I no totes les famílies tenen les mateixes possibilitats. No tothom pot fer vacances pa t de l’estiu. No tothom pot estar a casa amb els seus fills. No tothom pot permetre's determinades activitats. Potser hauríem de canviar una mica la pregunta. No preguntar-nos només: “Com ocupem les seves hores?” Sinó: “Què podem fer perquè aquestes hores tinguin sentit?”
Perquè el temps no és el problema
Per què el nen que te un temps lliure, que s’avorreix o no té res programat no pot ser una oportunitat? No hi ha lloc i moment per inventar, imaginar, jugar, parlar, descobrir, equivocar-se? Per fer alguna cosa que no estava prevista? El problema no és el temps lliure. El problema és que, moltes vegades, no sabem què fer amb ell. I llavors apareix la pantalla. El mòbil. La tauleta. El videojoc. Les xarxes. El contingut infinit. I sense adonar-nos-en podem passar hores ocupant el temps sense haver viscut gairebé res. No es tracta de demonitzar les pantalles. Formen part del món en què vivim. El problema apareix quan substitueixen massa sovint allò que necessitem per créixer: persones, experiències, moviment, conversa, frustració, joc i pertinença. Millor que recordin d’aquí uns anys aquell viatge, grup, entrenadors, cistelles, equips,... Aquella persona que els va dir: “Tu pots.” Perquè els records no es construeixen amb hores. Es construeixen amb emocions. I aquí és on, per exemple, el bàsquet pot fer molt més del que aparentment fa. Menys hores ocupades, més hores reals.
El bàsquet no només com una ocupació
Per qualsevol persona que hagi viscut el bàsquet des de dins sap que és molt més que això. Una pista pot ser una escola. Un vestidor pot ser una aula. Un entrenador pot ser un referent. Un company pot convertir-se en un amic per a tota la vida. I un nen pot descobrir, dins d’un equip, una versió d’ell mateix que encara no coneixia. Pensem en aquell nen tímid que arriba a un campus sense conèixer ningú. No parla. Observa. Dubta. Potser té por d’equivocar-se. Potser no demana mai la pilota. I passen els dies. Comença a parlar. Comença a riure. Comença a participar. Demana la pilota. Falla. Torna a intentar-ho. Anima un company. Celebra una cistella que no ha fet ell. I un dia el veus. Ja no és el mateix nen que va arribar. Potser no ha millorat només el seu tir. Ha millorat la seva confiança. La seva autoestima. La seva capacitat de relacionar-se. La seva tolerància a la frustració. La seva disciplina. La seva capacitat d’esforçar-se. Ha descobert que pot equivocar-se i continuar. Ha descobert que perdre no significa fracassar. Ha descobert que formar part d’un equip també significa pensar en els altres. Això és formar persones. Perquè potser aquella confiança que comença en una pista acabarà apareixent un dia en un examen. En una entrevista de feina. En una relació. En una decisió difícil. En un moment de la vida en què caldrà tornar-se a aixecar.El bàsquet no ens prepara només per jugar millor. Ens prepara, de vegades, per viure millor.
Durant l’any competim. A l’estiu podem reconnectar
Durant la temporada parlem molt de resultats, classificacions, objectius, minuts, victòries o derrotes. De pressions. En canvi l’estiu se’ns apareix com quelcom més lliure, un millor respir, on s’ajuda a recuperar una cosa que de vegades queda amagada sota tota aquesta estructura: el plaer de jugar. I això és especialment interessant en un territori com Girona, on cada vegada trobem més propostes vinculades a la formació, la tecnificació i l’experiència esportiva durant l’estiu. L'oferta educativa post temporada és d’un nivell altament qualificat. La ràtio d'acadèmies, campus i centres de tecnificació de bàsquet a la ciutat de Girona per càpita és de la més prolífiques de Catalunya. Espais com Extratime, Extrapass, BeClutch o Train Todau, entre altres iniciatives, formen part d’aquesta realitat.
Ofertes esportives que no s’encavalquen, que ofereixen uns serveis a diferents públics que creen unes sinergies que han fet que el que abans es veia un desert d’opcions a l’agost, ara sigui un moment de espera activa per escollir entre diferents models. Però el més important és el final que aconsegueixen mantenir els connectats amb el bàsquet creant diferents experiències entorn el mateix. No tracten de mantenir una ocupació sinó de projectar una millora amb el bàsquet.
Conèixer altres persones, maneres de fer, models, metodologies socialitzant amb entorns diferents del transcurs de la temporada, on apareixen noves experiències i, sobretot, que tinguin l’oportunitat de ser ells mateixos. Perquè si, sortir durant uns dies de la rutina del club també pot ser una manera de tornar a descobrir per què juguem.
Quin impacte poden tenir aquests punts de trobada del bàsquet?
Començant per Extratime, trobem un centre de tecnificació que ofereix i permet la possibilitat d’arribar a qualsevol jove del bàsquet via la millora de la tècnica individual, de participar en alguns dels millors campus de club de la província i de formar part del Extratime Hoops. Una activitat grupal que ofereix un treball complementari per edats amb experiències competitives com la participació del reconegut torneig de la Rookies Academy Cup. També han engegat projectes relacionats amb l’estudi tècnic del moviment o del Tecniemocions on donen sortida a problemàtiques del dia a dia com són el tema de les diferents saluts dins del bàsquet.
Extrapass Academy trenca un motlle necessari que és l’implementació de formats dinàmics, elèctrics com és el format 3x3, que en els últims anys ha tingut una gran rebuda. Gràcies a entitats com la mateixa Extrapass han consolidat un format que va a més any rere any. Referents tenint una presència constant en el circuit 3x3 de la FCBQ han aconseguit resultats destacats en la participació dels mateixos. Sempre tenint clara la premissa de família del bàsquet són presents a totes les edats. A destacar els notables papers en tornejos a nivell internacional com els que han tingut en el mateix u18 European Challenge. I per altra banda és també un punt referent a nivell internacional, tal com acredita la participació en el Pallacanestro Reggiana (Itàlia) on les col·laboracions amb la Orlando Magic Youth academy. Donen la possibilitat a sortir a conèixer món a través de viatges del bàsquet, que tinguin la oportunitat de jugar, entrenar i participar en diferents contexts dels habituals.
Be clutch és una acadèmia personalitzada que dona un servei a part de referents de l'elit professional del bàsquet gironí. Una metodologia centrada en un acompanyament personalitzat individual o en parelles, que treballa el perfeccionament tècnic per aplicar després al joc col·lectiu. Un dels grans rèdits aconseguits és el Clutch Stages. El que han fet en molt bon criteri ha estat crear un punt de destí en el mateix centre, més que un stage, creant sinergies amb altres punts internacionals com poden ser arribats de clubs referents d’Alemanya o de Colòmbia mateix. Un programa que fa que l’arribada de talent professional exterior doni més possibilitats de creixement interior.
Per acabar tenim a Train Today que és una empresa organitzadora d'esdeveniments relacionats amb el bàsquet. Gestionen i organitzen diferents campus de bàsquet durant l’estiu pròxims a Girona de manera exitosa, on han donat un impuls a clubs per a que l’estiu no sigui un desert i els infants tinguin l’oportunitat de tenir un bàsquet diferent però igual de importants. Aquesta gestió en esdeveniments esportius, els campus de tecnificació i els tornejos han anat a més en aquest segon any.
Projectes independents que són poc reconeguts a nivell públic que donen sortida part de la problemàtica (no la solució) en de pistes i horaris que actualment pateix l’oferta del bàsquet a Girona. En el millor moment formatiu associatiu del bàsquet, un dels reclams és el per què no es dona facilitats en aquests projectes que donen una solució en una temàtica pública com és la conciliació familiar i l’esport, en aquest cas bàsquet, a l’estiu.
L’altra realitat: les famílies
Parlar de l’estiu sense parlar de les famílies seria explicar només una part de la història. Perquè darrere de cada nen que va a un campus hi ha, moltes vegades, uns pares intentant quadrar horaris. Des de la feina, vacances, desplaçaments, responsabilitats,... tot plegat resumit en una conciliació que sovint genera una sensació de culpabilitat. Una sensació general de pares i mares que haurien d’estar més amb els seus fills, que l’estiu perfecte el final és bucòlic, que s’haurien de fer mes coses però en aquesta pretensió jo tinc clar que no necessiten un estiu perfecte. En tot cas necessiten un estiu que puguin recordar. No totes les famílies poden oferir les mateixes coses. Però totes poden lluitar per intentar oferir moments. Ja sigui una estona compartida, una passejada, una conversa, un joc o una tarda sense presses. I si això no és possible, trobar espais on els nens puguin créixer, relacionar-se i sentir-se part d’un grup també pot ser una forma de cuidar. El bàsquet pot ser un d’aquests vasos comunicants. Mai com a substitut de la família sinó com a suport a la família.
Potser això és el que necessita l’estiu
Quan penso en tot això, em ve al cap una imatge no molt diferent de l’esport. El meu pare era pastor. I en la transhumància, caminar no significava arribar ràpid. Significava avançar. Hi havia moments per tot: per caminar, observar, esperar. I també moments en què calia continuar. Potser amb els nens passa una mica el mateix. Els volem preparar per al futur tan de pressa que, de vegades, ens oblidem de deixar-los viure el present. I l’estiu pot ser aquest espai. Un parèntesi, una pausa. Una oportunitat per abaixar el ritme. Per tornar a estar junts. Potser hauríem de deixar de sentir-nos culpables perquè els nostres fills s’avorreixen. Potser hauríem d'entendre que créixer també és tenir temps per descobrir què fer amb el propi temps. Un record i aquí és on el bàsquet té sentit. No perquè tots els nens hagin de jugar a bàsquet. L’esport té una capacitat extraordinària de crear espais on les persones poden trobar-se.
L’estiu no és per ocupar hores
Tal com explicava més a munt no necessiten que els construïm una infància plena d’activitats. Necessiten que els ajudem a construir una infància plena de records. I els records no ocupen espai al calendari. Ocupen un espai molt més important: la memòria. No recordaran quantes hores hi van passar. Recordaran la vida que va passar dins d’aquelles hores. I potser aquest és el millor que podem fer amb un estiu. No ocupar-lo. Viure’l.
Perquè el bàsquet no és només un esport. De vegades és el lloc on comencen els records que ens acompanyaran tota la vida.
ELS RESULTATS VOLEN, ELS RECORDS PERDUREN.
